OSTEOPATIA

Una mirada global i funcional que se centra a buscar les causes del desequilibri i no només els símptomes de cada patologia. Es torna l’equilibri estructural al cos.

Osteopatia és una metodologia terapèutica que es basa en els coneixements específics  de l’ anatomia, la fisiologia del cos humà, i en el coneixement de com intervenen els diferents teixits en la producció de la disfunció i/o malaltia. Valora de manera holística a la persona, retornant l’equilibri al cos, mitjançant tècniques manuals (sistema múscul esquelètic, visceral, nerviós, circulatori,…) amb la finalitat de normalització de les funcions alterades.

La osteopatia retorna la homeòstasis i l’equilibri mecànic al cos. La intervenció osteopàtica realitza un diagnòstic funcional a partir del qual utilitza un conjunt de tècniques o mètodes amb finalitat terapèutica o preventiva que aplicades manualment sobre els diferents teixits (musculars, articulars, conjuntius, nerviós) obtenen de manera directa o reflexa, reaccions fisiològiques que equilibren i normalitzen les diferents disfuncions, corregint i millorant el quadre clínic.

Les tècniques osteopàtiques es classifiquen en tres grups:

Osteopatia estructural: tècniques manuals que alliberen les disfuncions múscul esquelètiques adaptades a cada pacient.

Osteopatia visceral: tècniques manuals orientades a actuar sobre els teixits que participen en les funcions de les vísceres, òrgans, membranes. Així com també tractar possibles adherències, traccions miofascials  que dificulten la normal mobilitat de les vísceres oferint a l’organisme una millora de la funció.

Osteopatia cranial: tècniques manuals que alliberen i faciliten la micromobilitat del crani i la relació cràneo-sacre a través de les meninges i el líquid cefaloraquidi.

Mètode Mckenzie: mètode de diagnòstic i teràpia mecànica de la columna vertebral i de les extremitats.

El mètode Mckenzie procedeix de les observacions clíniques de Robin Mckenzie, un fisioterapeuta neozelandès. És un sistema d’examen i tractament que col·loca l’auto tractament al centre de l’estratègia terapèutica. Es basa en les proves dels moviments repetits i en la recerca de preferències direccionals, en particular en el fenomen de centralització. L’avaluació permet classificar als pacients per síndromes, que a la vegada formen grups homogenis que responen a un control específic: la síndrome de derangement (descentratge), la síndrome de disfunció i la síndrome postural.

El concepte fisiopatològic del derangement està basta en un model discal.

El tractament de la síndrome de derangement implica la reducció del descentratge, el manteniment de la reducció, la recuperació de la funció i la prevenció de les recidives.

L’avaluació Mckenzie de les persones afectades per aquesta síndrome porta molt sovint a fer treballar al pacient en el sentit de l’extensió i la lordosis.

El tractament de la síndrome de disfunció es basa en la remodelació dels teixits escurçats adherits i/o fibrosats.

El tractament de la síndrome postural es recolza en una educació postural i ergonòmica.

El mèrit d’aquesta perspectiva és haver estat objecte de nombrosos estudis científics de qualitat que homologuen la reproductibilitat i la eficàcia d’aquest tipus d’exploració i tractament.

Especialistes:
Fina Soler

ComparteixShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on Twitter